pa eber

Perspectives de la investigació social: el disseny en les tres perspectives

Jesús Ibáñez

L’article ens parla del disseny de la investigació social vist de des de les tres perspectives de la mateixa ( investigació social). Éssent aquestes perspectives distributiva, estructural i dialèctica. Cadscuna d’aquestes apunta a un nivell : tecnològic, metodològic i epistemologic, respectivament. A una modalitat: com, perquè i per a qui, també respectivament. I Finalment també, apunten a una operació : comprovació empírica, construcció teòrica i una conquesta contra la il·lusió del saber immediat, respectivament. Aquestes tres operacions estan jeraquitzades. Aquesta última idea ( la de les operacions) la recull de Bourdieu i Bourdieu al seu torn s’inspira en Bachelard per a qui el fet cientific, es conquesta, es construeix i es comprova.

Del requeriment a la demanda explícita

És una operació epistemològica: el requeriment es formulat en termes ideològics i hi ha de traduir-lo a termes científics. Tractant-se del nivell epistemològic, com ja hem esmentat a la introducció trobarem que és per tant, una conquesta contra la il·lusió del saber immediat.

La demanda implícita expressa sempre el desajust entre les relacions socials i l’estat de la producció: la demanda és de transformació permanent de les relacions socials. La demanda és formulada per algú, ja siga un client o un cap, en forma de requeriment, quedant així determinats la producció i el consum de l’objecte.

En les ciències socials les tècniques no s’articulen amb la teoria sinó amb la ideologia. La funció de la ideologia rau en pensar que les necessitats de la societat no són sempre compatibles amb els desitjós dels individus. Aquesta funció doncs, consisteix en fer desitjables pels individus les necessitats de la societat. Per al que s’ha de produir una representació d’ella que faça coherent l’ordre social. Aquest ordre per a ser efectiu a de ser inconscient. Sols quan les necessitats de manipulació dins l’ordre exigeixen desvetllar algun dels seus aspecte, posar-lo de manifest, l’ordre social es fa parcialment conscient.

S’analitzaran alguns exemples de transformació en termes de demanda social implícita de requeriments explícits d’investigació:

a) A qui i per qui va a utilitzar-se la informació produïda per la investigació. La paraula informació articula dos significats: informar-se de ( informació) i donar forma a (neguentropia). Una investigació social extrau, per l’observació, informació i torna, per l’acció, neguentropia.

No és el mateix dir es deu fer així perquè jo crec que és el millor, que es deu fer així per que s’ha demostrat científicament.

b)Per què la investigació es fa com és fa, és a dir, la tècnica escollida.

Suposem que un investigador reva un requeriment on se li indiqui fer una enquesta per a veure quin anunci ( de dos) agrada més als clients potencials. El requeriment expressa una demanda fàcil de delimitar. Ara bé la resposta a eixa demanda seria un grup de discussió entre consumidors potencials se’ls mostraria una anunci, i altre conjunt equivalent de grups de discussió se’ls mostraria el altre anunci; en cada conjunt, s’analitza inductivament el que diuen del producte després d’haver vist l’anunci, s’infereix deductivament com transforma els seu fer eixe dir; es compara l’efecte sobre amb dos conjunts, l’efecte semàntic ( el que ells diuen) i l’efecte pragmàtic ( el que fan amb ells). Així s’arriba al plànol de les motivacions

©) Com es fa la investigació. Criteris i procediments per a aplicar la tècnica concreta elegida.

Perspectives de la investigació social

Es discuteix, una vegada traduïts el requeriment explícit en termes de demanda implícita, l’elecció de la perspectiva metodològica adequada per a respondre a la demanda implícita, i les tècniques concretes dintre d’aquesta perspectiva. Es tracta per tant, i tornant a la introducció, d’una operació metodològica, una construcció teòrica.

El llenguatge és a la vegada instrument i objecte de la investigació social.. Els sistemes socials són sistemes lingüístics, hi ha una connexió de còdigs lingüístics. L’ordre social és l’ordre del dir.

Com ja hem esmentat, existeixen tres perspectives metodològiques de la investigació social:

Perspectiva distributiva: la seva aplicació més general és l’enquesta estadística. Aplica la dimensió referencial del component simbòlic. Els jocs del llenguatge que constitueixen el dispositiu de producció de dades és l’entrevista ( intreacció entre un entrevistador i un entrevistats: relació no simetrica). Investiga fets. Puntua les nivell tecnològic ( és empirista). A dintre del sistema alcança el nivell dels elements.

Perspectiva estructural: essent la seva aplicació més general el grup de discusió ( interacció verbal entre uns pocs, conversa), apunta sobre tot a un nivell metodològic ( articula empirisme i formalisme). Aplica la dimensió estructural del component simbòlic. Investiga opinions. A dintre del sistema es situa en els nivell de les relacions entre elements, estructura ( l’estàtica, però no l dinàmica)

Perspectiva dialèctica: la seva aplicació general és el socioanàlisi. El seu dispositiu de produció de dades és l’assablea ( interacció no sols verbals entre molts ). Aplica el component semiòtic ( permet fer amb el llenguatge). Puntúa sobre tot el nivell epistemològic ( articula empirisme, formalisme i intucionisme). Per a que la discussió siga completa, em de situar-nos en la perspectiva dialèctica. Al sistema aconsegueix el nivell de les relacions entre estructures, relacions de relacions, sistema ( la dinàmica)

Un investigació en profunditat del sistema social exigeix la conjugació d’amb tres perspectives per tant, són complementaries. L’empirisme es el desbordament de la persepctiva distributiva, l’estructuralisme el de la estructural i el marxisme el de la dialèctica.A mesura que el nivell d’organització dels sistemes es desenvolupa, es redueix la redundància del sistema.

Un ivestigador extrau in formació mitjançant l’observació, i torna la neguentropia mitjançant l’acció. Participa a l’observació però no a l’acció, aquesta queda relegada als clients. Però els dispositius de la investigació social implica una acció sobre la societat que transforma la societat. Té una cara visible semàntica ( observació) i una cara invisble pragmàtica (acció): el que diu i fa la investigació, repectivament. Anem a veure primer el que diuen i després el que fan.

1. modes d’observació

Els dispositius d’investigació social permeteixen observar dispositius d’acció social que tinguen la mateixa forma. Cada dispositiu d’informació, cada perspectiva metodològica, cada tècnica, té una camp d’observació propi:

Perspectiva distributiva: hi ha tècniques que impliquen la producció primaria de dades ( enquestes estadístiques) i tècniques que impliquen la recol·lecció secundaria de dades ( cita l’exemple d’utilitzar les estadistiques en una campanya política)

Perspectiva estructural: la producció primaria de dades pot desembocar en un grup de discusió o en una entrevista en profunditat, i la recol·lecció secundaria en un anàlisi estructural dels textos.

Perspectiva dialèctica: la tpecnica emprada a nivell micro és el socioanàlisi ( anàlisi institucional en viu); i a nivell macro podem parlar de la producció d’una revolució.

2. Modes d’acció

Els dispositius d’investigació són els dispositius d’acció: diuen quelcom sobre la societat. Però també fan quelcom en la societat.

Tornant a la divisió de perspectives:

Perspectiva distributiva: la captura de dates te forma de matriu. L’enquesta té dos moments clau: selecció de la mostra i entrevista amb qüestionari

Perspectiva estructural: per a obtenir informació s’utilitza amb major freqüència el grup de discussió. Existeixen dos moments claus: convocatòria del grup ( selecció de participants i el portar-los cap al lloc de reunió) i discussió de grup. La forma-grup implica que els individus són posats junts, i el microconjunt representa al macroconjunt. La forma discussió implica que es conversa, però no es fa altra cosa.

Perspectiva dialèctica: existeixen dos moments clau: la selecció de la institució i l’enfrontament es assemblea dels estaments. La institució es recol·lectada, no produïda: és una investigació en viu. L’assemblea és una situació verbal que genera enllaços més forts entre els participants. Una assemblea pot donar lloc a una manifestació similar.

c)Selecció dels modes d’observació i acció.

Segons qui demanda i que demande, tant en direcció a l’observació o informació, com en direcció a l’acció o neguentropia, tant en direcció semàntica com pragmàtica, deurem seleccionar les perspectives metodològiques i les tècniques.

La selecció de les perspectives pot ser excloent o inclusiva. La combinació pot estar articulada exteriorment o interiorment, en paral·lel o en sèrie.

La investigació pot ser expressió d’un context teoremàtic ( els seu ordre és el de les constants fixes) o problemàtic ( els seu ordre és el flux de les seves variacions continues).

L’articulació de les perspectives també pot ser exterior o interior. El més freqüent és l’exterior.

Un cas d’articulació mínima es dona quan per raons tècniques o mítiques, hi ha que realitzar una enquesta d’opinió, és necessària una investigació estructural com fase prèvia. Un cas d’articulació màxima, es pot dissenyar una enquesta que analitze estructuralment cada unitat i distributivament la distribució dels conjunts de les unitats.

La selecció de tècniques a dintre d’una perspectiva es un problema relativament trivial:

Perspectiva distributiva: es recurreix a la producció primària quan no hi ha dades disponibles, o les que hi ha no són fiables. En aquestos casos, la majoria de les errades solen estar produïdes per errades de caire ideològic. No hi ha índex objectiu: sols es objectiu dintre d’uns objectius, és a dir, si és adequat per a eixos objectius.

Perspectiva estructural : la producció primària esta destinada als receptors que són una minoria: aquells que normalment no tenen paraula en l’assumpte que estudiem; i la recol3lecció secundaria es destina als emissors: els que normalment tenen dret a la paraula.

Perspectiva dialèctica: sols existeix una tècnica més o menys codificada: el socianàlisi. S’inscriu en aquesta perspectiva tota actuació en viu, essent aquesta de major o menor nivell, depenent dels interessos d’allò instituïen i allò instituït, respectivament.

Disseny del disseny

Es discuteix el disseny pròpiament dit dintre de la tècnica seleccionada_ tinguent amb compte els pressupostos epistemològics i metodològics. És una operació tecnològica: una comprovació empírica.

Un procés d’investigació pot ser obert o tancat a la informació. És tancat quan el procés sols produeix les informacions del disseny, és obert quan succeeix tot el contrari.

Podem distingir dos nivells en un procés de comunicació: en un nivell de contingut, en quan transmet informacions i un nivell relacional quan imposa relacions o ordena. El primer nivell, que implica comunicacions digitals es de tipus més baix que el segon nivell, que implica comunicacions anàlogues. El nivell relacional és una interacció entre subjectes. El nivell de contingut és objectiu.

En la perspectiva distributiva el subjecte es evacuat. L’objectivitat és la intersecció d’intrasubjectivitat i intersubjectivitat. La singularitat subjectiva del investigador és reduïda com equació personal. En la perspectiva estructural, el subjecte és integrat parcial ( sols a nivell de contingut)i transitòriament( sols tàcticament a nivell relacional). En la perspectiva dialèctica es preten integrar al subjecte total i definitivament, integra els dos nivells, de contingut i relacional Traspassa els límits interns, comunicant l’activitat intel·lectual posada en joc a nivell de contingut i l’afectivitat, posada en joc a nivell relacional. Aboleix la separació subjecte/objecte.

El investigador social forma part de la societat que investiga, és un dispositiu autoreflexiu que la societat es posa. Com si es una part pot comprendre e tot? La societat no és una suma ni un producte d’individus. La societat és un sistema hipercomplexe, perquè és un sistema complex que te coma parts sistemes complexes, individus autoreflexius. El subjecte humà és l’única entitat que te a la seva disposició amb dos tipus de reflexos ( cervell i llenguatge) , és per tant l’únic operador epistèmic possible.

Al investigar l’ordre social transforme l’ordre social i em trasforme jo. La transformació que s’opera en mi es la mesura de la transformació que s’opera en la societat. La societat és un conjunt autoreflexiu, pot posar-se en correspondència amb una de les seves parts. Un subjecte en procés és l’única mesura d’un procés social.

Es limita aquí el disseny del disseny a les puntuacions que el investigador introdueix arbitràriament en el procés d’investigació. Un observador, que puntua sistemàticament i un actor que puntua pragmàticament, estan en un punt moment d’observació i/o acció. El procés d’aquesta explicitació es desenvolupa en tres moments: absolut ( l’observador esta fora i nosa que esta fora), relatiu ( l’observador esta fora però sap que esta fora) i el reflexiu ( l’observador esta dins dels sistema). El primer moment pertany a la perspectiva distributiva , el segon a la estructural i el tercer a la dialèctica.

La principal operació del disseny és la recol·lecció d’analitzadors naturals i la producció d’analitzadors artificials. Una relació analítica posa en joc tres instàncies: un analista, una analitzant i uns analitzadors.

Un analitzadors és un dispositiu que desvetlla el simulat en l’analitzant. Ela analitzadors poden ser espontànies ( naturals o artificials) i analitzadors artificials (culturals o produïts).

1. Disseny en la prespectiva dialèctica

En aquesta perspectiva el disseny aconsegueix la seva màxima expressió, es redueix al mínim en el moment de producció i s’anul·la el moment de consum. El socioanalista esta en relació amb el material recol·lectat i en permanent posició d’escolta. I aquesta posició d’escolta expressa la màxima obertura possible del subjecte.

2. Disseny en la perspectiva estructural

En la perspectiva estructural queden restringits el camp de la provocació i el camp de l’escolta: passem d’una provocació i escolta generalitzades ( perspectiva dialèctica) a una provocació i escolta restringides. Queden acotades per uns objectius. Es veu l’àmbit al que queda acotat el disseny en les tècniques clau d’investigació dintre d’aquesta perspectiva:

• Grup de discussió: es la tècnica més general i completa a dintre d’aquesta perspectiva. La provocació queda acotada a la formació del grup i a la proposta d’un tema per la discussió, i l’escolta queda acotada tan sols a el que siga pertinent en eixe tema.

• Entrevista oberta: és la degradació del context situacional del grup de discussió a una simple interacció entrevistador/entrevistat. La provocació queda igualment acotada a la selecció de la persona i del tema per a parlar, així com l’escolta sols es cenyeix a lo pertinent al tema.

• Anàlisi de textos: és la degradació del context existencial. La provocació és anul·lada i l’escolta és restringida a la seva dimensió espacial.

3. Disseny de la perspectiva distributiva

Aquí provocació i escolta son anul·lades. El disseny domina tot el procés d’investigació. Res es deixa a l’atzar, ja que , es tracta de reduir l’atzar.

Amb la investigació intentem buscar o construir ordre en el caos o atzar. Per això l’estadística és la forma del disseny, i tot disseny és en última instància estadístic.

Glossari

Dialèctica: En la tradició hegeliana procés de transformació en el que dos oposats; tesis i antítesis es resolen en una forma superior.

Isomorfa: Es diu dels cossos de diferent composició quimica i igual forma cristalina que poden cristal·litzar associats.

Neguentropia: Es pot definir com el personatge antagònic a la entropia, o simplement com el seu oposat; de manera que, així com la entropia estableix que la matèria tendeix a descomposar-se i a permanèixer en un estat de caos continu, la neguentropia defineix la energia com mig indestructible que tendeix a regular el comportament de la materia buscant provocar en ella una tendència a l’ordre.

Semiòtica: Estudi dels signes en la vida social

Marina Requena i Mora

Tècniques d’investigació social IV

L’obertura i l’enfocament qualitatiu o estructural: l’entrevista oberta semidirectiva i la discussió de grup

Alfonso Ortí

De l’enfocament quantitatiu o distributiu a l’enfocament qualitatiu o estructural: limitacions de l’enquesta estadística precodificada per a l’anàlisi del discurs ideològic.

L’anàlisi de la realitat social pot conèixer a través de fets o discursos. El fets els coneixem mitjançant l’estadística, mentre que els discursos devem interpretar-los i analitzar-los. Donat que els enfocaments epistemològics són diferents, cadascun tindrà la seua propis metodologia. Així les tècniques quantitatives buscaran la quantificació dels fets i les qualitatives ens serviran per a la producció i interpretació

del discursos. Ambues tècniques reclamen una complementarietat.

Pel que fa a la nomenclatura, de les tècniques qualitatives, Ibáñez proposta perspectiva estructural, Ortí ( l’autor de l’article)tècniques d’anàlisi de discursos, perquè l’atribució exclusiva del caràcter estructural pot fer-nos caure en un panseologisme ( tot és llenguatge).

Cap destacar que tant fets com discursos constitueixen anàlisis parcials de la realitat social, i no podem cometre l’errada del reduccionisme analític de l’enquesta estadística.

Quan a l’enquesta estadística adopta la forma d’enquesta d’opinions i actituds, s’accentua la problemàtica senyalada anteriorment: en una enquesta els fets son substituïts per respostes verbals. Ortí senyala que no hi ha congruència entre les respostes dites i el que realment és, entre el que deuria seri i els comportaments. Són les anomenades desviacions opinatiques i malentesa. Són aquestos dos problemes pels quals ja es planteja la qüestió de la subjectivitat i el llenguatge en el procés metodològic de l’enquesta i des d’aquí la conveniència de l’obertura qualitativa.

En les enquestes estadistiques podem trobar preguntes tancades o obertes:

• En les preguntes tancades, malgrat ser una enquesta d’opinió trobem items com opcions de resposta de manera que l’entrevistat deu elegir una, la que s’aprope més malgrat no ser vertadera. El cas de les enqustes d’opinions per la seva excessiva formlització i reduccionisme, els resultats projecten la ideologia dominant.

• Les preguntes obertes manquen d’items i deuen ser neutres en la seva formulació per a no precondicionar. Hi ha dos problemes: la neutralitat i la mancança de context. Les respostes aïllades són lliures, però superficials i no poden aconseguir la profunditat suficient d’un discurs qualitatiu.

Dos maneres de fer un anàlisi de discurs:

• Anàlisi de contingut, que pretén la descripció objectiva, sistemàtica i quantitativa del contingut manifest de les comunicacions, amb la finalitat d’interpretar-los. Situant-nos en el pla de la semiòtica i amb el perill de caure a un panseologisme.

• Tècniques qualitatives, el sociòleg es converteix en intèrpret d’eixe discurs: no es tracta de combinar uns signes, sinó combinar.los de forma especifica per a donar-lis significat. No es tracta de paraules en si, sino del context.

Gènesis i expansió de les tècniques qualitatives per a l’analisi del discurs: de les investigacions de mercat a la investigació sociològica general

L’enfocament qualitatiu com complementari de les estadístiques va se adoptat per les investigacions de mercat, en el context de la crisi de la sociologia notamericana dels anys 50, que qüestiona la validesa del mètode quantitatiu.

A espanya en els anys 60 sorgeix una nova corrent, que malgrat ser marginal, es tracta de la sociologia critica. Ja des d’aleshores es defenia des d’aquesta corrent la necessitat d’un enfocament qualitatiu en l’anàlisi de les relacions socials.

Es produeix una adopció de lo qualitatiu en les investigacions de mercat, en un primer moment, per a més tard passar a la investigació sociològica:

• Als estudis de mercat les tècniques qualitatives treball l’objecte simbòlic . En això s’obté informació als discursos de grup, l’àmbit esta acotat.

• Aplicant les mateixes tècniques qualitatives a la investigació social la capacitat informativa de tals tècniques es desborda. Ens trobem davant una realitat complexa. Hi ha una abundància de significats i significants dels objectes simbòlics

L’entrevista oberta semidirectiva i la discussió de grup: estructura, organització i funcions.

L’entrevista individual oberta semidirectiva consisteix en un diàleg cara a cara, directe i espontani, d’una certa concentració i intensitat entre l’entrevistat i el sociòleg. No ens interessen els problemes personals de l’entrevistat, sinó la forma social de l’estructura de la seva personalitat i els condicionaments ideològic dels seu procés motivacional típic. L’entrevista pot ajudar-nos a relacionar amb els models culturals de personalitat, reflexats en l’altre generalitzat ( Mead)

La discussió de grup comporta una presa de contacte amb la realitat en condicions més o menys controlades. L’objectiu és que mitjançant la microsituació es preten fer emergir les emocions bàsiques, conflictes i normes socials vinculats al tòpic investigat que ocorreix en la situació macro. El discurs de grup es grava, transcriu ( es transforma en text) s’analitza i interpreta.

Disseny tècnic del grup de discussió:

1. Conatcte: el moderador ha de ser una persona qualificada, donat que, el seu paper es essencial, malgrat intevindre poc.

2. El local deu reunir unes condicions tan físiques ( absència de soroll i mobiliari adient) com simbòlic 8 elecció d’un lloc situat fora del context real de les seves vides i un aspecte coherent del mateix, d’acord amb la seva classe social.

3. A l’inci s deu col·locar la gravadora al centre de la taula, col·locar a la gent de la mateixa manera per a que no existeixca cap jerarquia i el moderador deu fer la seva funció, sense judicis de valor.

4. Per a que la reunió es desenvolupe correctament s’ha de fer menció a tres possibles preguntes:

• si hi ha silencis, el moderador pot reiniciar el diàleg amb una opinió ja formulada pel grup

• El moderador ha de reconduir el tema on s’havia deixat

• Si sorgeix un líder que monopilitze la discussió, el moderador ha defer que intervinga menys

Luís Enrique Alonso ens parla d’ un treball previ a la metodologia i sols amb connexions lleus amb lo teòric. La mirada sobre la realitat social és un acte de selecció, de construcció i de interpretació que es fa des d’un subjecte en un context i que sorgeix d’una operació de puntuació de lo social, a la que denomina visió. Aquesta visió suposa l’obertura al subjecte i als actors en un procés reflexiu de producció mútua. Pensem en una consciència pràctica socialment construïda on els actors socials defineixen la realitat que els emmarca. La noció de mirada, és per tant, inseparable del subjecte que és pensa e l’acte d’observar, afegint concencial al fer perceptiu.Ens interessa la praxis intersubjectiva de l’actor i no el sistema de la llengua . La parla cobra sentit quan es refereix a un context. El discurs és una representació de la realitat realitzada per un subjecte social. Lo simbòlic passa a anomenar-se representació social.

Arribem a la visió sociohermenèutica de la sociologia com un procés de captació de productes discursius reals per a tractar de determinar, en ells, el sentit real de l’acció dels subjecte com subjecte social. La sociohermenèutica és un projecte d’interès pràctic, la comprensió d’un sentit és el primer pas per a possibilitar el consens entre els seus actors. El projecte d’una sociologia interpretativa reclama, en la seva realització una profundització de la democràcia, de la tolerància i del antitotalitarisme. El resultat de la comprensió és el sentit, i el sentit és l’únic camí per a la construcció d’un món essencialment humà.

El primer capítol titulat “Entre el pragmatisme i el panseologisme. Sobre els usos de l’enfocament qualitatiu en sociologia” comença parlant-nos sobre les tècniques quantitatives i qualitatives en sociologia. L’enfrontament d’aquestes és radicalment inútil. Ara bé la qüestió de la Quantificació no pot ser presentada com un problema aproblemàtic. En el terreny de la sociologia dos són els nivells en que es presenta la quantificació . Els dos problemes poden plantejar-se en una doble pregunta: què i perquè medim en sociologia?.Front a la qüestió de la quantificació trobem dues activitats mistificadores: la desviació humanista i la desviació quantitofrènica. Però front a les dues postures es busca un punt d’apropament. No és nega les possibilitats de progressos que suposa la quantificació, però li atorga un lloc establert amb límits concrets. Es pot començar establint una primera diferenciació entre els fets socials ( allò que pot ser descrit en termes relativament objectius) i els discursos ( que es situen en l’esfera de lo simbòlic). A.Ortí comença fent una diferenciació a dintre de la realitat social, així distingeix entre realitat fàctica ( estructurada per fets externs el tractament estadístic d dels quals genera dades) i realitat simbòlica ( estructurada per significacions i símbols que formen el camp de la discursivitat).

L’enfocament quantitatiu reprodueix els estats d’opinió dominant però ens impedeix observar les estructures latents i profundes que suporten tals estats. Tant l’aproximació quantitativa com la qualitativa troben els seus límits i la seva complementarietat al moure’s en esferes diferents d’una inabastable realitat social ( fets i discursos). Emmarcant-nos així on és situa el treball, continua aprofundint i ara ens parla sobre l’àmbit de la sociologia qualititativa: simbolisme i llenguatge. Comença per acceptar que l’acció simbòlica discursiva reprodueix i transforma les relacions de poder. En el polisèmic univers simbòlic és on encontra el seu objecte de coneixement l’enfocament qualitatiu decodificant misstages. Es trobem en el nivell latent de les actituds i les representacions socials .Nivell profund de lo social, en el camp de lo no verificable però interpretable mitjançant l’atribució d’un sentit, encobert, al que són símbols afectivament carregats, essent les motivacions i les imatges les projeccions afectives.

Endinsant-se un tan més, ens parla de la proximitat, intensitat i intersubjectivitat, a dintre de la visió qualitativa. Així afirma que els subjectes són qui generen el món social a través del significat que li donen a les seves accions. L’ordre es construeix de manera intersubjectiva. La sociologia qualitativa es centra en introduir reflexibitat a eixe conjunt interdependent d’actes, aconteciments, percepcions i objectes que es manifesten en la vida quotidiana. Aquest enfocament es motivacional, busca les raons que expliquen l’acció dels actors.

Des de la sociologia el terme de la motivació s’acomet analitzant els processos lingüístics observables d’atribució i reconstrucció de motius en quant quins fenòmens socials que deuen interpretar-se posant de manifest la relació dels vocabularis de motius amb els sistemes d’acció social. Apareix una concepció social dels motius. La investigació qualitativa tracta de reconstruir la intenció dels subjectes implicats en la investigació. Ens col·loca en una dimensió grupal dels processos socials on individus estan interconectats no simètricament per discursos. La sociologia interpretativa/qualitativa reconstrueix la realitat a través de la revelació de l’assumit pels individus i grups del lloc. La interpretació de la motivació reclama la idea d’un camp, Bourdier parla d’un camps de producció simbòlica. Parlar de motivació implica la possibilitat d’acceptar la falta de consciència explicita. Ens porta a la necessitat d’utilitzar tècniques obertes que permeten avaluar lo no conscient.

Procedeix a parla ara de la relació entre sociologia i signe. Per a situar-nos explica que el corpus de la visió qualitativa es construeix a partir de dues disciplines: el psicoanàlisi i la semiologia. El problema de la semiologia rau en la pretensió de teoritzar una espècie de tot s llenguatge. Es pot parlar d’un panseologisme que observa cada procés social com un procés comunicatiu i significatiu. La funció de la sociologia es redueix a relacionar l’orientació ideològica dels discursos com la gènesis dels processos socials. El significat que l’anàlisi qualitatiu del llenguatge es planteja des d’una perspectiva interactiva.

El segon capitol abordara el tema de l’entrevista oberta, es titula “ subjecte i discurs: el lloc de l’entrevista oberta en les pràctiques de la sociologia qualitativa”. L’entrevista és un procés comunicatiu pel qual una investigació extrau una informació d’una persona. La subjectivitat directa del producte informatiu generat per l’entrevista és la característica principal i també la seva limitació. L’entrevista oberta te el seu sentit al ser utilitzada on ens interessa,els actes ilocutoris més expressius. La funció emotiva centrada en el destinador a punta a aconseguir una exploració directa de l’actitud de l’emissor davant allò que constitueix el seu missatge. El jo de la comunicació de l’entrevista s’experimenta a si mateix com a tal, indirectament en funció de l’altre generalitzat,. Un jo normatiu típic de la perspectiva constructivista.

Les fonts orals permeteixen un acostament a la realitat social, complementari a altres formes que s’aproximen per vies positivistes. Doncs té un caràcter directe i no mediat i a també te un caràcter hipersubjectiu i mediat per la memòria. La memòria i la seva mediació ens situen davant el jo biogràfic com un fet social total. Apareix com l’apropiació individual d’una cultura històrica. El fet biogràfic és un argument cognitiu que entrellaça individus, grups i cultura.

L’entrevista oberta és l’art del vincle que uneix experiència i narració i també un entrevistador i un entrevistat. És un gènere discursiu que ens dirigeix als subjectes com a actors socials. La tècnica de l’entrevista oberta es presenta útil per a obtenir informació de caràcter pragmàtic. Es situa en un camp que troba el seu rendiment metodològic en el dir del fer, basat en el fet de parlar els interlocutors del que creuen ser i fer. Les etrevistes obertes poden servir complementàriament als grups de discussió.. El camp de l’actuació de l’entrevista en profunditat seria la parla

Podem classificar set tipus d’entrevistes segons el grau d’obertura: la sessió clinica, l’entrevista no directiva, l’entrevista focalitzada sobre temes precisos, l’entrevista amb respostes provocades però lliures en la seua formulació, l’entrevista amb pregutes obertes però seguint un ordre , l’entrevista amb preuntes llistades l’entrevista amb preguntes tancades.

L’entrevista d’investigació és una narració conversacional creat conjutament per l’entrevistador i l’entrevistat i conte un conjunt interrrelacionat d’estructres que el defineixen con objecte d’estudi. Els camps bàsics de la utilització de l’entrevista són: reconstrucció d’accions passades, estudi de les representacions social personalitzades, estudi de la interacció entre constitucions psicològiques personals i conductes social especifiques, prospecció dels camps semàntics, vocabularis i discursos arquetípics.

L’Entrevista es refractaria a qualsevol criteri cienteficista. Front a les posicions textualistes el discurs es converteix en text i el text es objecte d’una deconstrucció. Dos tesis fonamentals:1) la parla te referents extardiscursius, 2) entre aquestos referents estan les pràctiques socials.

L’etrevista en profunditat és un constructe comunicatiu. El discurs apareix com resposta a una interrogació difosa en una situació dual i conversacional. És un procés de determinació en un context, un procés d’organització dels fets i de representacions. És la mínima expressió d’un sistema comunicatiu que es retroalimenta i que sols pot entendres com el resultat d’una circularitat interaccional. Tendeix a convertir-se en un sistema tipus homoestatic. Es construeix com un discurs enunciat per l’entrevistador però que compren també les intervencions de l’investigador.

Podem distingir tres nivells en l’entrevista:

1.El contracte comunicatiu: l’entrevista és una varietat especialtzada de conversació, com interacció estereotipada de les posicions de poder lingüístic i social- l’entrevistador sempre te la potestat d’orientar l’entrevista en funció dels seus interessos- que es plasma en contracte de comunicació. L’excessiva ambigüitat de les pautes discursives crea un status conversacional variable. L’abús de la situació de suposat poder de l’entrevistador pot trencar el contracte.

2.La interacció verbal: La situació d’interacció conversacioal esta sempre regulada per un marc, eixe marc crea els territoris del jo. El mínim marc pautat de l’entrevista es un guó tematic previ, que recull els objectius de la investigació i focalitza la interacció. L’entrevista oberta és la situació de la confessió , on a lo que s’invita al subjecte entrevistat es a la confidència. La interacció verbal s’estableix a partir d’un sistema d’intervencions composades per: 1) consignes: instruccions que determinen el tema del discurs, 2) comentaris: preguntes que subratllen les paraules de l’entrevistat..

Del cruce del tipus d’actes principals de la parla amb el tipus de registre surten sis tipus de comentaris del investigador:a)una decalaració a nivell referencial és una complemetació b)una declaració a nivell modal es una interpretació ©)una interrogació a nivell referencial es una pregunta sobre el contingut duna interrogació a nivell modal es una pregunta sobre actitud e)a la reiteració referencial la denominarem eco f) a la reiteració modal la denominarem reflex.

3. L’entrevista, el context social i la construcció del sentit. L’entrevista és un apropament a la figura de l’individu com una actor que desenvolupa, dramatitzant-lo, un cert model de rol social. L’entrevista és interessant per a determinar els discursos arquetípics dels individus en els seus grups de referència. Es tracta d’una funció perceptiva i comparativa. L’entrevista oberta construeix arquetípicament una imatge de la personalitat del informant, escollint una sèrie de materials biogràfics i projectius de cara a la seva representació social. Així a través del discurs que es produeix mitjançant l’entrevista trobem un relat en el que la situació implicativa genera una inversió de la persona que al vores a si mateix en realitat observa el sistema d’etiquetes socials que l’emmarquen, donat així a conèixer el sistema de marcadors socials.

Si el segon capítol estava dedicat a les entrevistes obertes, el tercer ho esta als grups de discussió i porta per títol: “El grup de discussió en la seva pràctica: memòria social, intertextualitat i acció comunicativa”.Comença definit que és un grup de discussió; un projecte de conversació socialitzada en el que la producció de una situació de comunicació grupal serveix per a la captació i l’anàlisi dels discursos ideològics i les representacions simbòliques que s’associen a qualsevol fenomen social. A la pràctica el grup de discussió és petit de set o vuit persones que comenten un tema induïts en la dinàmica interactiva per un director, sol durar entre els 90 minuts i 2 hores. Tendeix a recrear , una vivència col·lectiva.Pretén la investigació de les formes de construcció significativa de la conducta del grup de pertinència i de referència dels individus que interaccionen, generant un microunivers. Essent l’objectiu principal, l’estudi de les representacions social.

El grup de discussió es un grup artificial convocat en funció dels objectius de la investigació. És un joc de llenguatge interindividual, un grup de treball dissenyat intencional i consientment per a realitzar una feina. Encara que en ell sempre apareixen el grup base coma grup emocional, capaç de crear les bases per a l’expressió d’una actitud natural. La coexistència del grup de treball i del de base determinen una tensió que el conductor del grup administra. El primer element a delimitar en la construcció es el tipus i tamany del grup, ha de tenir doncs una adequació feina-estructura de grup. Per tan ha de ser menut, ha de prevaldre la interacció cara a cara on és possible autoorganitzar-se seguint unes normes latents. Rondarà entre les cinc deu persones acomplint l’interval una doble condició: crear un situació percebuda intersubjecivament i essent un número de persones controlable evitant que la situació grupal es dissipar-se.

També hi ha altres protocols ha tenir en compte a l’hora de construir el grup seguint una coherència entre estructura del grup i social que generen. La primera cautela és la homogeneïtat o heterogeneïtat controlada i la segona és l’anonimat previ dels membres que conformaran el grup. Respecte a l’homogeneïtat direm que, el que produeix el grup són sentits compartits i negociats i que es situen sobre ideologemes pròxims però comuns a l’univers social de referència. En la discussió de grup es busquen diferencies discursives però que no puguen obstaculitzar l’intercani conversacional. I respecte a l’anonimat podem afirma que facilita que siga en la pròpia discussió on es te que elaborar el sentit i la historicitat de les representacions socials. La discussió ha de precipitar sobre la memòria social i compartida dels membres del grup. La memòria social és una memòria discursiva. L’activitat d’aquesta apunta als marcs socials on els individus es recolzen en projectes retòrics consistents en contar històries i justificar la seva versió, s’apel·la al discurs per a autenticar el relat. En el grup el que es produeix són relats que circulen i busquen la negociació i l’aprovació dels altres com reflex de si mateix. La representativitat aquí per tan és significativa i estructural. La validesa del grup sorgeix de la seva referibilitat i aplicabilitat concretes. La representativitat i les hipòtesis són indexicals a la investigació ( ex-post); observador reflexiu que s’inclou en els marcs contextuals i que te capacitat d’autocorreció per a modificar les seves intervencions en els sentit de les seves observacions.

El grup de discussió produeix un co-texte en un context. Donar pas al context, fa entrar en l’anàlisi del grup entorn a la interacció comunicativa. El grup de discussió crea així controladament un marc com entorn espacial i temporal que articula i dona coherència a la interacció, aquesta interacció crea la intertextualitat que per definició constitueix el grup. Al produir un text oral ( que és tradueix després artificialment text escrit) la base dialògica de la producció discursiva resulta evident per que: la interlocució sempre es realitza amb dependència amb els altres actors i la directiva experiència contextual orienta el mode de desenvolupament comunicatiu. El grup de discussió és un intent de resocialització total de la microsiituació discursiva. L’estructura de l’enunciat es determina pel temps i pel lloc històric. Apareix el llenguatge com el mig de construcció significativa del món en una situació concreta. El grup de discussió va avançant en la troballa de significats compartits pels seus membre.Al començament es dona un estímul temàtic pròxim, però neutre.

Un de les missions de l’investigador serà el seguiment i l’anàlisi de les cadenes de significació i als significat de major coherència organitzava. És un projecte de discussió socialitzada que opera a partir d’un coneixement tàcit o preconsient. L’ordre es interrelacional. El significat és el resultat d’una elaboració social que es el producte de la materialitat social dels discursos que el suporten. L’ordre discursiu es un ordre construït a partir del desordre de la conversaci. El consens significa la utilització de les diferències per a trobar un equilibri dinàmic de nivell superior. El grup de discussió te utilitat per que recrea els universos simbòlics que donen consistència a les actuacions comunicatives. La investigació constructivista concreta com els actors es construeixen i són construïts en els seus contextos quotidians de interacció. Aquí apareixen les mentalitats i també les ideologies que apareixen en la seva funció activa i contradictòria de creació de la realitat.. La feina interpretativa consisteix en incorporar a la pròpia interpretació la interpretació de l’altre. La funció simbòlica opera per condensació i connotació.

El grup de discussió és un espai de polarització dels discursos ideològics i de les representacions socials. Tendeix a recrear una vivència col·lectiva. El camp discursiu és un mercat lingüístic on els discursos són coherents amb els seu context, a la vegada que són interdependents estratificats i conflictius. El grup s’inscriu en aquest mercat i és l’expressió d’un conflicte de visions que el posen en relació amb el caràcter ideològic de la construcció i deconstrucció social. La llavor del investigador passa per l’anàlisi pragmàtic centrat en els usos de la reconstrucció crítica dels processos ideològicss. Aquest procés ideològic s’associa al anàlisi dels productes discursius. La ideologia es combina en totes les seves funcions per a trobar un poder social. L’anàlisi sociohermeneutic es situa en l’àmbit de la ideologia des de les pautes d’interacció dels jocs del lenguatge. Les ideologies suposen una codificació de la realitat social fetes a través de discursos i produides des d’interessos concrets i amb pretensions d’establir una coherència. La parla del subjecte és lo que la sociohermeneutica analitza des de les estructures de coherència dels seus enunciats, des de l’ús de tòpics .

El capítol quatre és titula "Estructuralisme i postestructuralisme. Del formalisme al nihilisme”.

L’estructuralisme podria definir-se com una concepció inèdita del coneixement , entès com una producció de conceptes . El sentit seria ra el resultat, el producte d’una maquinària que produiria com efecte de superfície, sentits, però que mancaria ella mateixa de sentits. El llenguatge com domini de combinacions, seleccions i articulacions, així com productor de significats resolts de les combinacions d’unitats de significació simples, universals i abstractes, es converteixen en el principi i el final de l’explicació estructuralista que acaba renunciant a establir qualsevol significat, a partir de les accions concretes dels subjectes socials, per a derivar-lo de les articulacions formals de sistema del llenguatge que l’imposa als homes els sentits de la realitat. La llengua es un producte social de la facultat del llenguatge i la parla es la forma concreta del us de la llengua que fa cada individu.

L’ocultament dels subjecte es converteix en un tòpic fonamental del post-estructuralisme. El monòleg del poder, del text , del consum, del inconscient dels postestructuralistes es converteix en polifonia i diàleg quan tenim e compte que els subjectes usen paraules de intencions socials alienes i les obliguen a servir de les seves noves intencions. Açò ens porta a recalcar que els usos actuals de les paraules sols poden ser entesos en els seus contextos reals, tot significat té un transfons social.

El cinquè capítol és titula “Consum, signe i desig: les limitacions de l’anàlisi semiològic en els estudis de consum”.Les tesis de consum com acontrol i maniplació social havien sigut un desl temes fonamentals en la sociologia i l’economia nortamericana dels anys cinquanta. Aquí podem trobar l’obra de Ronald Barthes que tractava de trobar estructures bàsiques, mitològiques i ahistoriques que reproduint-se donaren lloc a expressions concretes.Tot és signe en un sistema de signes i pot decodificar. El consum és tal volta el llenguatge secundari més potent de l’actualitat i per tant constitueix un sistema mitològic sobre el que es realitza un analisi estructural. L’exemple d’eixa semiologia es l’estudi sobre el sistema de moda.

Quan el mateix va ser arreplegat per la tradició intel·lectual francesa cobra nous brios. Aqui podem senyalar l’obra de Baudrillard que s’inscriu primer a l’estructuralisme i deprés al pots-estructuralisme. La seva disposició conceptual passa a anomenar-se sistema dels objectes, en ella s’analitza la lògica combinada de la substitució i de la difenciació formal que fa passar del model únic a la gamma. La seva funcionalitat consisteix en que estan adaptats no a un fi sinó a un sistema.

La preocupació va arribar, amb cert retard, venint a continuació amb els orígens, ascensió i, sobre tot amb la mort del moviment de maig del 68, donant-li un caràcter totalitzador que connectava amb l’obsessió francesa de generar les seves constats modes culturals, modes, que es reclamaven com l’alternativa única a tenir en compte sobre l’assumpte en qüestió, i mitaven a oblidar qualsevol altra cosa escrita al respece; s’intentava donar solució als problemes de consum a partir de la coneguda tesis de la gènesis ideològica i simbòlica de la necessitat.

En eixe temps es varen produir anàlisis sobre el problema del consum, encapsats baix la problemàtica genèrica de l’alienació i de la societat programada. Podem citar els treballs de Touraine i de Lefebvre Aquest últim va publicar un llibre on buscant un nom per a la societat actual aplega al de societat burocràtica del consum dirigit, segons lo qual, d’aquest mode es subratlla tant el caràcter racional d’aquesta societat i els límits de tal racionalitat com l’objecte que organitza ( e consum en lloc de producció) i el plànol al que dedica els seu esforç per a seure’s en ell: lo quotidià. Però açò se li afegeix l’ús de la semiologia i la metodologia del estudi del llenguatge apliquen al coneixement dels signes que envolten el fenomen del consum. En aquest sentit s’analitza la relació entre el consum i semiologia, es vuen les vies obertes i les vies tancades. Des d’aqui es critica les visons estructuralistes i postestructuralistes, es senyalen els seus limits i els seus excesos d’absolutizadors. Ni el consumidor es una pàgina en blanc ni la publicitat pot imposar qualsevol habit del consum sense tenir amb compte una praxis social que la decodifica i la remoldetja, ni el procés de creació i diusió de les imatges de marca dels productes pot aïllar-se del mecanisme de competència.Donar crèdit a una perspectiva semiocràtica es relegar el consum a un lloc on la seva única missió es servir l’aparell de control ideològic. Qualsevol estudi de consum no pot ser observat com un producte independent del seu context, en els recolzament a la reproducció social.

Acaba el capítol amb un punt totalment desenfocat en l’orientació postestructuralista i tracta de fer veure com ha sigut desterrada la necessitat de la societat, substituïda per la tirania dels signes. E que significa que aquest ordre del desig representa el fi de la problemàtica de la necessitat., es mou en simulacions que impedeixen la racionalitat.

L’últim capítol pren el nom de “L’anàlisi sociològic dels discursos: una paroximació des dels usos concrets”. En ell tracta de circumscriure el lloc especific de l’anàlisi possible dels discursos en sociología, com una socihermenèutica lligada, a la situació i a la contextualització històrica de l’enunciació, en tant que interpretació lligada a la força social i als espais comunicatius concrets que armen i emmarquen els discursos.

Es tracta d’argumentar en quin sentit l’anàlisi dels discursos en els seus usos sociològics no és un anàlisi intern dels textos, ni lingüístic, ni psicoanalista, ni semiològic; no busca trobar una estructura subjacent a l’enunciat, ni una sintaxis que organitze unitats significants. Lo que tracta de realitzar és la reconstrucció del sentit dels discursos en situació d’enunciació. És tracta en aquesta anàlisi socohermenèutica, (això és guiat per la fenomenologia, l’etnologia i per la teoria crítica de la societat.) de trobar un model de representació i de comprensió del text en els seu conext i en la historicitat dels seus plantejaments, des de la reconstrucció d’interessos dels actors que estan implicats en l discurs.

Tracta en aquest tema de contextualitzar la metodologia de l’anàlisi del discurs, essent un dels primers objectius, reclamar l’espai propi separat de l’anàlisi lingüístic dels textos, o de la sistematització analítica dels mateixos. La no separació crea errades de tot tipus; bàsicament errades de interpretació, però errades, a la fi i a la cap, que provenen de no assentar els fonaments epistemològics de l’anàlisi de discurs en sociologia.

L’anàlisi dels discurssos a realitzar en la investigació social, és un anàlisi on caben els subjectes, fet que no ocorre ni en els anàlisi de contingut 8 on l’objectivisme de les senyals dissol el sentit dels subjectes), ni tampoc en els estructurals( on el subjecte queda suspès en una doble coacció: queda subjecte per l’efecte de les estructures i no cap subjectivitat en la interpretació). L’anàlisi dels discursos no és morfològic de text, no és el de la coherència cristal·litzada dels productes sinó que es el de la capacitat constructiva de les accions.

L’anàlisi del discurs com anàlisis sociohermenèutic és un anàlisi pragmàtic del text i de la situació social que ha generat, no és busquen còdigs universals sinó els significat d eles accions dels subjectes. És va del text a l’acció, de l’enunciat al sentit. És col·loca en el plànol de la fundamentació dels enunciats: intenció, motivació,sentit...Posar-se en el lloc dels actors significa entrar en un camp de forces que no és harmoniós sinó conflictiu; és un camp comunicatiu i, per això, és un joc de poders i un joc de llenguatges.

Els discursos s’efectuen en el domini de l’activat social, es realitza dins d’una formació discursiva o posició sociohistorica, des d’on s’expressa la identitat del subjecte. Podem situar la ideologia i les funcions social del discurs com origen, font principal d’interpretació. L’anàlisi ideològic dels discursos ha de passar per una seqüència d’operacions concretes: a) investigar el context del discurs, b) analitzar quins grups, quines relacions de poder i quins conflictes estan implicats,©) buscar opinions de Nosaltres i d’Ells, d) explicitar lo proposat i lo implicat i e) estudiar totes les estructures formals que afegeixen o lleven enfasi a les opinions dels grups polaritzats.

Interpretar el discurs és establir els seu sentit, mitjançant un procés de descomposició i de recomposició permanents que, a la vegada estudia l’organització manifesta del latent,, tracta de traduir-lo a un contingut latent. La interpretació com lectura de sentit no esta oberta a qualsevol sentit sinó al que es deriva dels seus actors com precipitació d’una constel3lació de circumstancies socials i personals .Sols existeix l’analisis del discurs com l’exercici d’un actor que es desenvolupa en una xarxa d’elements heterogenis, elements que articula i reconstrueix, a la seva vegada, fins a produir altra xarxa de interdependencies . Interpretar es trobar un sentit pertinent, en un laberint de sentits, per un subjecte que es produït i es produeix en una xarxa de determinacions.

Resum

Un treball previ a la metodologia i amb connexions lleus amb lo teòric. La mirada sobre la realitat social és un acte de selecció, de construcció i de interpretació que es fa des d’un subjecte en un context i que sorgeix d’una operació de puntuació de lo social, a la que denomina visió. Suposa l’obertura al subjecte i als actors en un procés reflexiu de producció mútua.Pensem en una consciència pràctica socialment construïda on els actors socials defineixen la realitat que els emmarca. La noció de mirada és inseparable del subjecte que és pensa en l’acte d’observar, afegint concencial al fer perceptiu.Ens interessa la praxis intersubjectiva de l’actor i no el sistema de la llengua . La parla cobra sentit quan es refereix a un context. El discurs és una representació de la realitat realitzada per un subjecte social. Lo simbòlic passa a anomenar-se representació social.

Arribem a la visió sociohermenèutica de la sociologia com un procés de captació de productes discursius reals per a tractar de determinar, en ells, el sentit de l’acció dels subjecte com subjecte social. La sociohermenèutica és un projecte d’interès pràctic, la comprensió d’un sentit és el primer pas per a possibilitar el consens entre els seus actors.. El resultat de la comprensió és el sentit, i és l’únic camí per a la construcció d’un món humà.

sentits, per un subjecte que es produït i es produeix en una xarxa de determinacions.

Comentari Crític

“Mesura les coses que puguis mesurar, i les que no puguis, fes-les mesurables” ( Galileo Galilei).

Què i per què mesurem en sociologia?. Perd el seu sentit aquesta cita?. No és poden negar els progressos que suposa la qualtificació, però se li ha d’atorgar un lloc establert amb els seus límits. A dintre de la realitat social , es quedaria a la realitat fàctica, reproduint els estat d’opinió dominat. Ara bé, ens impedeix observar les estructures latents i profundes que suporten tals estats.

La sociologia qualitativa, intenta esbrinar eixa realitat simbòlica. Ens trobem en el nivell latent de les actituds i les representacions socials, nivell profund de lo social. És el camp de lo no verificable però interpretable mitjançant l’atribució d’un sentit als símbols així jugant un apareixen les motivacions i les imatges. Tracta de reconstruir la intenció dels subectes implicats en la investgació. Açò porta a emprar tècniques obertes que permetin eval·luar lo no consient. Per tant, és tracta de relacionar l’orientació ideològica dels discursos com la gènesis dels processos socials, i no parlar de cada procés social com un procés comunicatiu i signifiatiu ( panseologisme, tot és llenguatge).

L’enfocament qualtitatiu orienta l’estudi sociològic com una investigació dels processos de producció i reproducció de lo social a través del llenguatge i de l’acció simbòlica. Així el camp específic de l’enfocament qualitatiu és l’estudi dels discursos, que són un conjunt articulat de pràctiques significatives, no sols lingüístiques

Com que cal l’ús de tècniques obertes per anar en la recerca d’eixe sentit latent, la visió qualitativa tendeix a donar compte a l’horitzó de les formes simbòliques on és desenvolupa l’acció social i a examinar les produccions significatives dels propis subjectes. I quines són les tècniques que ho permeten?: l’entrevista oberta, que és un constructe comunicatiu on el discurs apareix com a resposta a una interrogació difosa en una situació dual i conversacional. És un contracte comunicatiu (on l’entrevistador té apotestat d’orientar l’entrevista), on preval la interacció verbal ( regulada per un marc que rea els territoris del jo). L’entrevista construeix arquetípicament una imatge de la personalitat del informant escolint una sèrie de material biogràfica i projectius de cara a la seva representació social.

I també els grups de discussió que són: “...són una col·lecció de sis a 8 persones se lis proposa un tema i el investigador no intervé en la discussió. Els seu objectiu es captar les representacions simbòliques en el sentit durkhemià, però vinculat a l’estructura social” ( J. Ibáñez).

La discusió ha de precipitar sobre la memòria social del grup, que apunta als marcs socials. Te utilitat per que recrea els universos simbòlics que donen consistència a les actuacions comunicatives, els actors es construeix i són construïts en els seus contextos. La feina interpretativa consisteix en incorporar a la pròpia interpretació la interpretació de l’altre.

Ara bé l’anàlisi sociològic dels discursos, que generen les fonts orals, ja bé siga mitjançant entrevistes obertes, grups de discussió ... ha d’acometres en un lloc específic, com una sociohermenèutica, un projecte d’interès pràctic: una acció comunicativa en la que es posen en joc la intersubjectivitat, mitjançant pràctiques que permeten el diàleg i la interacció; treballant els significats culturals i creant un llenguatge comú als actors socials involucrats en una determinada situació. La comprensió d’un sentit és el primer pas per a possibilitar el consens entre els seus actors.

S’ha de referir-se a l’anàlisi dels discursos com un anàlisi d’interpretats, que ens faça parlar de semosis social. Aquí juga un paper important el subjectivisme, doncs és el subjecte qui li atribueix sentit als fets i als textos.

D’aqui podem posar l’exemple del text de “Shakespear en la selva” de L.Bahuman on com bé es cita en ell, de vegades, fàcilment es pot malinterpretar lo universal quan no s’ha entès el particular. El text narra la història d’una antropologa que llegeix la història de Hamlet ( Shakespear), pensant que té un sentit universal, als habitants d’una tribu de l’Àfrica Occidental. En aquesta lectura es troba com Hamlet no té una sola interpretació possible ni per suposat universalment obvia. Es aquí quan se n’adona de que el sentit que es dona a l’hora d’interpretar quelcom, també es una cosa que ha de veure amb els processos d’endoculturació. El significat de qualsevol història no esta donat sinó que esta en funció de la cultura.

Tan els discurssos associats e la vida diaraia, com aquells relacionats com els textos literaris, só ràdicalment inestables; mai s’estableix definitivament el contingut sense ambigüetat en lo regferental que s’observa, al relat dels actors, a o a lo dit en el text o a qualsevol altra dada que entra en el camp de l’anàlisi i que modifica estrictament lo enunciat. Cap acció, succés o text té un significat independent del que els observa i els selecciona, i així els elements determiants del significat de l’acció requereixen d’una participació fonamental de l’investigador en la seva construcció intel·ligible. Els subjectes i les sevs accions sols devenen coherents per què els reconstruïm i per que en la seva representació ( cadascú interpreta un rol) trobem formes de reinterpretar la seva coherència al composar-los en models de representació.

“La realitat es construeix, no s’arreplega” ( L. Enrique Alonso).La realitat la construïm, el que coneixem es la realció entre objecte i subjecte investigat. El subjecte de la investigaci´construeix el que s’esta investigant. I també es l’investigador que constrrueix eixa realitat donat que interpreta el discurs, i es eixa subjectivitat el que li permet interpretar. És en la subjectivitat on articulem discursos i intentem vore el sentit social del fenomen social total ( Mauss, Assaig del Do). Operem el procés de reconstrucció. El investigador és un intèrpret subjectiu que reprodueix els fenòmens socials, és un decodificador dels universos ideològics, simbòlics. En la mesura que coneix eixe procés posa en qüestió eixe univers.

La reflexibitat de l’investigador és el que ens permet accedir al que estem investigant. L’investigador quan busca , reconstrueix la història, reconstrueix el sentit en la seva pròpia investigació. L’investigador és per tant un subjecte en procés, que investigant transforma la realitat i es transforma a si mateix.

Lligat a una doble paradoxa ( com podem comprendre allò que ens compren?, com podem incorporar al subjecte allò que constitueix la nostra lligadura?) que li permet l’ofici de la reflexivitat.

L’entrevista de investigació és una narració conversacional, creada conjuntament per l’entrevistador i l’entrevistat i conté un conjunt interrelacionat d’estructures que la defineixen com objecte d’estudi.(...) Els camps bàsics d’utilització són: reconstruccions d’accions passades, estudi de les representacions socials personalitzades, estudi de la interacció entre constitucions psicològiques personals i conductes socials especifiques i per últim proposició de camps semàntics i discursos arquetips de grups.(...) És refractaria a qualsevol criteri cientifisista. ( Luís Enrique Alonso, 1998:77)

En aquest projecte s’intentarà donar tots els usos que aquí indique.

Per últim, m’agradaria poder realitzar un grup de discussió per a axí poder conèixer quin és el discurs de cadascuna de les posicions que he establert.

“Els grups de discussió són projectes de conversació socialitzada en el que la producció de la situació de comunicació grupal serveix per a la captació i anàlisis dels discursos ideològics i de les representacions simbòliques que s’associen a qualsevol fenòmen.” ( Luís Enrique Alonso, 1998:93)

“Els grups de discussió són una col·lecció de sis a 8 persones se lis proposa un tema i el investigador no interve en la discusió. Els seu objectiu es captar les representacions simbòliques en el sentit durkhemià, però vinculat a l’estructura social” ( J. Ibáñez)